15.11.06

 

Primera part "El gatopardo"

Desprès d’ajornar la sessió del dia 8 de novembre per les inclemències de l’oratge, avui ens hem reunit els membres del grup “Cinema i aula” i per majoria hem decidit realitzar a aquesta sessió el comentari de la pel•lícula i visualitzar mitja part, i tornar-nos a reunir el proper dimecres 22 de novembre a la mateixa hora (16,30) per acabar de visualitzar-la i fer el col•loqui pertinent.

Joan Garí, professor de valencià de l’I.E.S. Honori García de la Vall d’Uixò, ha sigut l’encarregat de fer el comentari de “El gatopardo”. Desprès de destacar els trets més importants de la pel•lícula i del seu director Luchino Visconti (al centenari del seu naixement) ha fet una curiosa al•lusió a la utilització del vent, com a símbol de renovació tant al film com a les cançons de Bob Dylan (Blowin in the wind) i de Raimon (Al vent), que curiosament varen veure la llum el mateix any de la pel•lícula, 1963.

Comments:
Malgrat què “El gatopardo”, una adaptació fílmica de la novel•la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, tracta molt bé la dicotomia de “lo viejo y lo nuevo”, cal també tenir molt en compte l’obra dramàtica del seu coetani Chéjov “El jardín de los cerezos”, ja que està considerada l’obra d’aquesta temàtica que més influència ha tingut al cinema del segle XX.
 
Creo que la película, además de la maravillosa estética que guarda, tiene un elemento que es el pilar fundamental de la misma, y que no es otro que la magnífica actuación de Burt Lancaster. Me vienen a la cabeza muchas y muy buenas actuaciones de él, pero si hay alguna en la que se manifiesta de manera clara y precisa que había nacido para la interpretación, esa es la del Gatopardo.
Más que el viento al que se hace alusión en la presentación, creo que lo que mejor representa la renovación política y social, son los dos actores tan jovenes y tan buenos en sus interpretaciones, como son Alain Delon y Claudia Cardinale. Y a pesar de su juventud sus interpretaciónes son realmente notables. Y eso que todavía falta la memorable escena del baile¡¡¡.
Si tuviera que quedarme con una escena de esta primera parte, me quedaría con la escena de cuando hace su aparición por primera vez Alain Delon: detrás de Burt Lancaster, mientres éste se afeita, su rostro se nos aparece reflejado en el espejo, lozano y juvenil, pareciendo el rostro reflejado del principe de Salina cuando era joven.
Y qué decir de la dirección de Visconti. Exceptuando las escenas de batallas, que para mí están de más en toda la película, el resto es simplemente genial.
La dirección de actores, los escenarios, la luz, el vestuario, la adaptación de la novela, etc. Porque no olvidemos, que la novela de Lampedusa no abarca tanto. Y posiblemente sea una de esas ocasiones en las que la película supere al libro.
Para terminar, la película está repleta de reflexiones interesantes, y muy críticas con pensamientos revolucionarios, resumidos en la máxima lampedusiana de que algo ha de cambiar para que todo siga igual.

Un saludo peña¡¡¡¡
 
Des de el blog de revistapaideia vos animem a continuar aquestes sessions tan interessants, de les que nosaltres, encara que no puguem acudir a les visualitzacions, fem el seguiment on-line per que sempre aprenem de les vostres explicacions i comentaris. Ens va resultar molt suggeridora la metàfora del vent que Joan Gari comentava de “El gatopardo”. Aquest vent europeu bufa d’acord amb la història humana, a ell dirigim la nostra cara per a que ens done l’alè, és un vent distint del de les pel•lícules americanes del oest, on alça de terra i arrastra els matolls arrodonits i tan sols indica soledat, sequera i natura inhòspita, un vent agrest encara no civilitzat. La presència del vent en eixos diversos moments de “El gatopardo” fa que el puguem considerar un objecte metonímic del pas del temps, del canvi, i per tant d’allò que el vent s’endugué.
 
Des de el blog de revistapaideia vos animem a continuar aquestes sessions tan interessants, de les que nosaltres, encara que no puguem acudir a les visualitzacions, fem el seguiment on-line per que sempre aprenem de les vostres explicacions i comentaris. Ens va resultar molt suggeridora la metàfora del vent que Joan Gari comentava de “El gatopardo”. Aquest vent europeu bufa d’acord amb la història humana, a ell dirigim la nostra cara per a que ens done l’alè, és un vent distint del de les pel•lícules americanes del oest, on alça de terra i arrastra els matolls arrodonits i tan sols indica soledat, sequera i natura inhòspita, un vent agrest encara no civilitzat. La presència del vent en eixos diversos moments de “El gatopardo” fa que el puguem considerar un objecte metonímic del pas del temps, del canvi, i per tant d’allò que el vent s’endugué.
 
Publicar un comentario



<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?